M. Alicia Vinent: “Que la presència sigui freqüent, sense forçar la proximitat, fins que resulti coneguda”

18 04 2018 Projecte Vincles Adults i famílies/Adultos y familias Formacions/Formaciones

 

Voluntaris i professionals del projecte Vincles assisteixen a una formació sobre la vulnerabilitat, de la mà de Maria Alicia Vinent (especialista en psicologia psicosomàtica). La doctora ens explica què significa ser vulnerable. Les persones que atén el projecte Vincles es troben en una situació de vulnerabilitat severa.

Què significa ser vulnerable?

Ser vulnerable és trobar-se susceptible de ser ferit física o moralment per una experiència vital. La vulnerabilitat d'un grup social està relacionada amb les condicions familiars, socials i culturals. El descuit d'aquestes necessitats és el que porta al risc i a la vulnerabilitat.

Per què s'arriba a aquestes situacions?

Davant de determinades circumstàncies, les persones que es senten vulnerables amb freqüència no han pogut desenvolupar la capacitat de prevenir, resistir o sobreposar-se a les seves necessitats per fer front a aquesta situació. Per això estan en situació de risc i necessiten ajuda per satisfer les seves necessitats. Quan hi ha marginació i risc social, sovint resulta difícil accedir a condicions de seguretat, es requereixen estructures que ajudin a la recuperació. Però de vegades és difícil brindar ajuda a algunes persones perquè rebutgen o desconfien de l'oferiment d'ajuda. És necessari poder accedir a elles malgrat el rebuig, però evitant actituds que no generen acceptació.

D'on ve el rebuig, la desconfiança?

És important saber que la base és la de sentir-se desvalgut. Moltes vegades, això s'intenta negar o dissimular, descrivint aquestes manifestacions com a trets de caràcter agressiu. Aquestes defenses inadequades augmenten el risc, sense comprensió podrien derivar en situacions de major rebuig. Un altre factor important és que moltes de les persones que sofreixen trastorns crònics poden haver rebut ajudes o tractaments que els van resultar complicats i per això van desenvolupar gran desconfiança als oferiments d'ajuda. Podem despertar expectatives negatives.

Sent això així, com hem d’acompanyar a aquestes persones?

El primer pas és aconseguir establir un vincle que pugui despertar confiança. Per a això és necessari esperar abans de fer ofertes. Abans de res, és necessari mantenir una presència a distància. Que l'acostament sigui molt gradual, que la presència sigui freqüent sense forçar la proximitat fins que resulti coneguda i alguna cosa familiar. La confiança es va desenvolupant i requereix temps, no és qüestió d'imposar sinó de crear una constància que porti a sentir-se acceptat, encara que no facin res particular. Aquesta confiança va canviant les expectatives, que podran començar a ser pròpies. A poc a poc, la presència de la persona que acompanya els va generant un sentit, un per a qui o un per a què fer les coses. Comencen a sentir que alguna cosa real els importa.

Establim un vincle.

Exacte. Quan s'ha generat aquest tipus de vincle, apareixen oportunitats en les quals són ells els que poden oferir alguna cosa al vincle. Aquesta possibilitat de fer o donar és essencial per elevar l'autoestima i proporciona cert benestar. Encara que sigui un “bona nit” o un somriure, l'assistent rep una resposta adequada a l'establiment del vincle. Llavors la relació ja no es limita a demanar o rebre. Qualsevol tipus d'habilitat que s'aconsegueixi ajuda a disminuir molts aspectes depressius. Per això, és important ajudar a aconseguir-ho i demostrar que agrada o s'agraeix perquè se sentin reconeguts. Però és essencial tenir en compte que tots tenim algun aspecte o moment vulnerable. Per això, no cal tenir pressa a respondre a comandes. Pertànyer a un equip és el millor reforç per a una estratègia de vincle adequada.

Moltes gràcies María Alicia

Gràcies a tu