• Eduard Sala posa amb el seu llibre, 'Va de Vida', al seu despatx de Caritas

"He après tant amb les Filles de la Caritat i els seus equips, que han canviat la meva vida"

11 11 2019

Aquest dilluns ha sortit a la venda ‘Va de vida’,  el primer llibre d'Eduard Sala, amb el qual ha guanyat el premi ‘Feel Good 2019’. Des de 2015, Eduard exerceix el càrrec de Responsable d'Acció Social de Caritas de Barcelona. Anteriorment, va treballar 12 anys a la Fundació de les Filles de la Caritat dirigint els centres de l'Obra Social Santa Lluïsa de Marillac i Llar de Pau. Les històries personals viscudes en la seva trajectòria professional omplen les pàgines del llibre, amb un pes important de la seva etapa a les Filles de la Caritat, com ell mateix reconeix.

De què tracta el llibre?
El llibre recull exactament la mateixa estructura de la xerrada de comiat de l'Obra social Santa Lluïsa de Marillac. Durant 12 anys i mig vaig ser el director de Santa Lluïsa i durant tres de Llar de Pau. El dia que em vaig acomiadar d'aquests esplèndids 12 anys i mig, ho vaig fer a la meva manera. L'última xerrada de formació/conferència va estar basada en la metàfora de la motxilla, aquella motxilla invisible que portem tots damunt. A més, aquest dia també vaig utilitzar la frase que hi ha posada en Santa Lluïsa, “Va de vida”. Aquest llibre es diu “Va de Vida” i va sobre la motxilla d'aquest comiat de Santa Lluïsa.

El llibre va dels aprenentatges realitzats durant tota una vida d'acompanyar a persones en situació vulnerable. També d'acompanyar a persones sense llar, amb drogodependències o a la presó, des de Filles de la Caritat. Aprenentatges importants d'aquesta gent que acompanyem. Aprenentatges importants de les persones que acompanyen i aprenentatges de la vida. S'ordena en aquests tres blocs. Els aprenentatges sorgeixen a partir de la metàfora de la motxilla, esquitxats per moltes històries concretes, amb els noms dels protagonistes canviats, de les quals sorgeixen preguntes. Preguntes com: “com sabràs tu que la teva vida haurà valgut la pena ser viscuda?”; o “quina conversa tens pendent tu amb algú que t'importa?, quant temps fa que tens aquesta conversa pendent?”; o  “qui vols ser tu realment? I, el que vols ser és el que ets ara?”. Aquest tipus de preguntes. La gent descobrirà en el llibre com persones que no tenen en compte o que ni miren, ens donen lliçons de vida impressionants. I des d'una perspectiva d'esperança, molt vicenciana.

D'on surt la idea per a escriure el llibre?
A mi em van demanar escriure el llibre. A Santa Lluïsa ja ho dèiem, hi ha tantes històries que dóna per a escriure un llibre. Però mai havia arribat el moment, perquè no tinc temps. La idea va sorgir perquè algú em va dir: “no pots quedar-te el que saps, el que has viscut”. I això em va tocar molt la moral perquè crec en això, socialitzar, compartir allò que realment sabem. Quan em van demanar que escrivís el llibre vaig intentar passar-li el mort a una companya, però em van dir que no tenia escapatòria. Han estat dos anys, no per lent, sinó per falta de temps. Al final he anat gratant d'algun cap de setmana i de les vacances.  Però la idea d'escriure-ho era aquesta: “Qui sóc jo per a guardar-me això que m'han regalat!”. Perquè els aprenentatges han vingut de gent que m'ha regalat veritats com punys.

"A Santa Lluïsa ja ho dèiem, hi ha tantes històries que dóna per a escriure un llibre"

Han quedat històries sense escriure?
M'adono que hi ha per escriure quatre llibres, però no crec que escrigui cap més.

T'anava a preguntar just això, si publicaràs una segona part.
Ha estat agònic aquest llibre. No em costa res donar 400 xerrades, de 40 hores, i puc fins i tot treure-me-les de la màniga, però amb un llibre t'exposes molt, perquè cada línia compta i pots ficar la pota tranquil·lament. Per això costa molt. Però no puc dir mai. Mai diguis mai. No crec que faci un altre llibre. No crec que no vagi a tenir el temps, de nou.

Tornant a la motxilla, com es fa per treballar diàriament amb persones amb vulnerabilitat i que no t'afecti en la teva vida personal?
No tinc varetes màgiques. A vegades no dormo, com tots els que estimem a les persones.  Però una cosa que he après i que m'ajuda a gestionar-ho és que ara, quan estic amb tu, només puc estar per tu. Quan tu te’n vagis, m'haig d'estrenar amb la següent persona. Ningú pot quedar-se atrapat amb la persona que parla, perquè demà no torna. És com intentar salvar, que no salvem a ningú, a algú que s'ofega tirant-te a l'aigua i s'ofeguen els dos. No som útils acompanyant persones si ens hem perdut amb cadascuna d'elles.

Crec que ajuda estar molt present en l'ara. Tenir claríssim les teves fonts, on beuràs aigualir de nou, on t'ompliràs de nou. Treballar junts, sempre en equip i sempre amb l'equip. No allò de per a l'altre, sinó amb l'altre. No creure't res del que ja saps i estrenar-te sempre. I quan deixes d'estrenar-te sempre, no comptes amb l'altre, càrregues amb pesos que no són teus o et prens personalment les coses, vas per lliure com si fossis un franctirador en lloc de jugar en equip; i t'oblides de les teves fonts, d'allò que t'omple, i de tenir equilibri en la teva vida, estàs acabat. I hi ha molta gent que malgrat estar acabada, continua atenent persones i acaben sent part del problema dels altres. Quan deixes d'estrenar-te amb cada persona que t'arriba, no pots continuar treballant.

Hi ha alguna història especial per a tu dins del llibre?
Hi ha de tot. En el llibre es parla de Sor Genoveva, però també es parla de Sor María, de Sor Rosario, de Sor Laura i de companys de l'Obra Social o de Llar de Pau. Hi ha vivències de persones que ja estan mortes, que acompanyem des de Filles de la Caritat. Des de la segona història, que és la història de les dues misses de Gall. Alguna cosa que vaig aprendre en el meu primer Nadal en l'OS Santa Lluïsa. Vaig viure el Nadal amb les persones sense llar del centre de convalescents, amb una missa de gall que va fer el pare Mulet. Després vaig marxar ràpidament a la missa de gall de la meva parròquia i va ser un impacte impressionant, adonar-me de com estaven un lloc i un altre a galàxies de distància i que en la meva comunitat no hi ha cap dels quals dormen al carrer. La meva comunitat, que m’estimo, que m'estaven esperant, que tenia el meu lloc… i acabava de sortir de la meva primera Nit de Nadal. Va ser una caiguda del cavall, totalment.

Aquesta és una, però hi ha moltes. De Filles de la Caritat hi ha des d'una història que parlo de la resurrecció de Carlos, que no es deia Carlos, que tocava a Los Ronderos, un grup de música; a la dels suïcidis de Josep, que tampoc es deia Josep, qui va intentar suïcidar-se dues vegades estant amb nosaltres, una llançant-se a la mar i una altra al metro a la plaça Urquinaona. Hi ha 17 històries relacionades amb les Filles de la Caritat i fent el llibre em vaig adonar de quant important han estat les Filles de la Caritat en la meva vida i els companys i companyes amb els quals he estat. I només he estat 12 anys amb elles. Fa 35 anys que estic en el camp social i aquests 12 anys a Filles de la Caritat ocupen gairebé la meitat del llibre.

Estem parlant d'acompanyar a les persones més oblidades. Sor Genoveva deia sempre que la presó és el lloc més marginal, perquè els interns no poden decidir a quina hora s'adormiran o quan passejar. Filles de la Caritat m'ha marcat, he après tant amb elles i els seus equips, que han canviat la meva vida.

Les germanes surten esmentades en el llibre?
Surten amb el seu nom real, només amb el nom de pila, excepte  Sor Genoveva, que surt com a Sor Genoveva Masip. Quan parlo de Sor Maria, és Sor Maria Mulet, quan parlo de Sor Laura o Sor María Luisa, parlo d'elles, de Sor Laura García o Sor María Luisa Hurtado. No he posat el seu cognom perquè llavors hauria d'haver-les demanat permís. Però no m'ha donat la gana de canviar el seu nom de pila, perquè no sabran que parlo d'elles, però volia que sortís el seu nom, perquè si els hi pregunto ja sé que em diran que no, però no em donava la gana. Me les estimo molt i crec que val molt la pena que se sàpiga que hi ha persones concretes.

El món necessita testimonis i  testimoniatges. El món necessita referents, en un moment en el qual no hi ha referents, en l'àmbit polític ni en l'àmbit cultural. Tenim responsabilitat també en això. Elles no ho viuen així, però hi ha una paràbola a una lectura de l'Evangeli, que parla del llum d'oli. Un llum d'oli no es pot col·locar sota una cadira, sinó que cal col·locar-lo a la part alta d'una habitació per a poder il·luminar a la gent.

Ho sento, però les germanes són llum en el món; i també els laics, hi ha companys que surten aquí amb el seu nom. Són amics meus que són un referent tant per a mi com per al món. El món necessita saber que existeixen. 

Els titulars dels diaris estan plens de grans fracassos, de grans inútils i cretins, i de gent que només aporta ombra. Cal donar llum i esperança al món. Aquest llibre intenta donar això. No és una cosa meva tampoc, això és gràcies a quantitat de gent. No m'ho he inventat, no hi ha res que no hagi ocorregut. Cadascun explica les coses des de la seva perspectiva, però tot el que surt aquí ha ocorregut, des d'una perspectiva de l'esperança. És una idea molt vicenciana. Aquesta idea del servei des de l'alegria i que no es pot donar mai a ningú per acabat, ho he après amb elles, amb Sant Vicenç de Paül i amb Santa Lluïsa de Marillac –en aquest moment Eduard assenyala les imatges dels dos sants que té en el seu despatx-. A casa els tinc també. Formen part del meu itinerari. Que algú en el segle XVII digués que Déu està especialment en aquesta persona que fa pudor, que pot fer por o que m'amenaça, és bestial. O aquesta frase de Sant Vicenç que diu que “ningú es recupera si no té a ningú que li importi”, la utilitzo sempre. És fonamental que algú sigui important per a algú. Filles de la Caritat acompanya sempre a persones que no són ningú. Són tan importants en la mesura en la qual fan que la gent se senti esperada per algú. Per això no m'ha donat la gana de demanar-les permís, vull que surti almenys el seu nom.